Fàtima i Rània

En el tragí d’una ciutat no tan llunyana ni remota com creia un president bigotut que es va enrocar en una línia d’investigació sense sortida, dues dones es troben quan s’apaguen els llums i pels carrers només hi queden gats i silenci. “Predica el bé o, si no, calla” deia un poeta àrab de temps massa antics com perquè ni les dones ni la Història convulsa d’aquella terra pugui recordar-ne el nom. Tot i que intueixen que la seva trobada no té res de mal, callen per si de cas. Es troben, s’estimen furtives i s’amaren l’una de l’altra abans que l’alba torni a posar en marxa la roda del nou dia. Es diuen Fàtima i Rània.

No són amigues meves de la postmodernitat barcelonina on les bodes gais ja no són d’esquerres, no perquè estan per tot, sinó perquè l’esquerra fa temps que la van esborrar en Basté i companyia predicant que ja no és hora de parlar de rics i pobres, que això està passat de moda, i entre una cançó de Manel i una nit al Primavera Sound van concloure que la vida és això, postmodernitat mal entesa. I tots vam assentir i haguéssim dit amén si n’haguéssim sabut. I com qui canvia l’esquerra més republicana pel partit més independentista, “tanto monta, monta tanto”, ens vam trobar desconcertats davant del 45% d’atur juvenil que cap liberal de dretes que presumeix d’anar a bodes gais, reformistes orgullosos del tres al canto, ens va saber explicar. Per què així em trec la pols casposa de la radicalitat de la ploma afilada al servei de l’establishment. Vaig a bodes gais i no porto corbata, de què m’acuses?

Les dues dones es posen bé el vel l’una a l’altra abans de sortir ràpidament per la porta, cadascuna en una direcció diferent, per arribar a temps per llevar-se com les germanes, filles i cosines que són a l’espera d’un marit que, per l’honor de la família, les faci infelices unes quantes dècades fins que, amb una mica de sort, mori jove i les deixi vídues. Però la setmana que ve es tornaran a trobar en el seu cau d’amor secret i, qui dia passa any empeny, i qui sap si un dia ens podrem escapar com hem parlat tantes vegades i, si el mar no se’ns empassa, arribar a Europa i anar a Badalona, allà on diuen que tot està per fer i tot és possible, Garcia Albiol mediante.

Pilar Lahora

Article escrit en resposta a “Alejo y Luis” publicat a La Vanguardia, 21/06/2011. El podeu consultar aquí

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under General

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s