Que hi ha ningú?

Con el PSC hemos topado. Sembla que dues derrotes estrepitoses a les eleccions no han servit perquè els socialistes prenguin consciència d’una vegada que els catalans li exigeixen sentit de la responsabilitat. Repetir una mentida mil vegades la pot acabar convertint en veritat o això deia un personatge funest, Goebbels, perquè no pot ser que el citem sense anomenar-lo com fan alguns columnistes pseudo-progres, ja que seria el primer pas per fer la vista grossa i començar a oblidar allò que és imperdonable, el genocidi sistemàtic contra un poble que va patir, pateix i seguirà patint per culpa d’aquests que elideixen els qui els han perseguit. Com donant per descomptat que tothom sap el que va passar. Doncs no. G-O-E-B-B-E-L-S i mil vegades Goebbels si cal, perquè el terror no caigui en l’oblit.

Tornant als socialistes, sembla difícil esperar res d’un partit que va perdent el significat de les seves sigles com qui perd espardenyes. Primer va ser Catalunya, abraçant el seu germà espanyol per tombar la moció al Congrés reclamant el fons de competitivitat. Després va ser Socialista, aprovant unes reformes que cada vegada l’allunyen més de la socialdemocràcia que van acceptar amb recança fa trenta-cinc anys, ¿se’n recorden?. Només els falta convertir-se en assemblearis, 15-Mitzar-se, per acabar perdent el Partit i esdevenir un conjunt buit polític.

Els socialistes han optat per recuperar el mantra que Convergència i Unió té com a únic objectiu a la vida pactar amb el PP. Com si no tinguessin altra feina amb un país arruïnat pel tripartit, amb taxes d’atur mai vistes i amb límits a la llibertat propis del chavisme més bolivarià, i si no que els hi preguntin als soferts conductors de motos de muntanya i als propietaris de pisos de protecció a qui se’ls prohibia, al país del NO, poder escollir lliurement comprar-se un altre habitatge o vendre-se’l o llogar-lo a la mare del conseller Saura, si ho haguessin intentat.

I aquesta idea no només és falsa sinó que és una falta de respecte pel partit que va ser decisiu per aprovar l’estatut o salvar el govern de l’Estat quan ha calgut, ¿o ja han oblidat el sentit d’estat de Duran i Lleida, que actua més responsablement que molts dels ministrets de fireta que seuen a la primera fila del ple? No ha estat aquest el partit que ha fet avançar el país des del restabliment de la democràcia, que va consolidar unes institucions, que va aconseguir que Catalunya tirés endavant quan tothom la volia eliminar? Així li agraeixes PSC?

L’únic dubte que em queda és si això ho fan per acció o per omissió. Molt em temo que els estrategs del PSC fa temps que es van convertir en un oxímoron i que si truques a la porta socialista no et contesten ni les rates. Davant d’aquest caos, ja no val preguntar si algú porta el timó ja que els indignats a qui tant planyen els deuen haver ensenyat que és millor no tenir portaveus ni líders. Si passeu per Nicaragua, millor que pregunteu a la inversa, com fan a les illes: que hi ha ningú? Recordeu que quien calla otorga.

Pilar Lahora

Article escrit en resposta a “¿Hay alguien ahí?” publicat a La Vanguardia, 28/06/2011. El podeu consultar aquí