Nosaltres, en el nostre regne

Com no podia ser d’una altre manera: dijous, paella. El psicòleg i físic Gustave Le Bon, psicòleg de masses assegurava que l’edat moderna representava el triomf de la mediocritat col·lectiva, tal i com ens han demostrat posteriorment els, abans molt capitalistes, indignats del 15-M. Aquest home “sexy”, ja anunciava al segle XIX que l’excel·lència s’estava perdent. I no per quatre genis com en Cuní sinó per allò que en diríem la ment col·lectiva, dia a dia menys brillant ( i menys neta a jutjar pels pollosos quissoflaviols de plaça Catalunya). Què hauria pogut arribar a dir si hagués viscut al segle XXI? No en tinc ni idea però amb la meva percepció de dona segura de sí mateixa i alliberada de complexes, puc afirmar que al seu costat, Màrius Carol semblaria un antisistema. Gràcies a Le Bon, podem veure com avui dia vivim en la immediatesa, la voracitat i la superficialitat. Som en el segle del fast food: menjar ràpid, informació ràpida, pensament ràpid i, fins i tot, escriure articles ràpids. És com si avui dia, ningú reflexionés les coses amb calma, és com si avui dia, algú pogués escriure un article en un diari fent sentències demolidores poques hores després d’un succés important. Creieu que això està bé? O és que potser coneixeu algú que ho faci?

Sóc tan bona que, de manera còsmica, sóc capaç d’utilitzar les teories d’un psicòleg de fa 150 anys per criticar els indignats d’avui i, sobretot, per criticar a aquells que em critiquen. Jo em submergeixo i bussejo com una campiona, esgrimint coneixement i profunditat en tots els temes dels que parlo, mentre gent que prefereix els slogans a les idees domina el pensament únic actual. O no s’estan prenent totes les mesures polítiques que els indignats reclamen? O no estan, banquers i polítics, ballant al seu so? I a més a més utilitzen internet, espai que com que no domino ni hi participo, ràpidament ho catalogo de malèvol, espai sense ordre ni concert on el passamuntanyisme i l’anonimat són la norma. Espai de mentides, populismes i tantes i tantes altres coses que detesto.

És més, sóc tan bona que sóc capaç de posar-me a escriure i criticar el fet de que ara sembla que de forma imperiosa hem d’estar informats de tot. Com pot ser que la gent pretengui estar informada de tot? Sinó agafeu el meu exemple. Constantment em dedico a parlar de tot. Us dono la sensació d’estar informada de tot? Oi que no? Doncs, en casa de herrero…

Però més enllà de la mediocritat que, menys jo, tota la societat sembla exhibir sense cap pudor, els polítics espanyols en són l’exemple més clar. Aquells polítics sortits de la paradeta més paupèrrima dels encants vells. Ahir, tot escoltant i repassant les meves intervencions a El món a Rac1,mirava les imatges silenciades de l’esperat, cobejat, decisiu, concloent, publicitat, anunciat, avisat, expectat, crucial, terminal i definitiu cara a cara entre aquells dos badocs i em preguntava. Què o a quí deuen aplaudir vostres senyories? Sense volum es fa més difícil d’esbrinar. No entenc com allò no era un plor col·lectiu de la immensa mediocritat dels seus atractius.

Quina falta d’excel·lència! Quina incapacitat per brillar! No com la meva pitrera aquell dia que es van oblidar de maquillar-me-la, degut a que els hi havia esgotat tots els pots de colorete amb el meu colossal bust.

Si aquests són els líders que vol el poble, doncs que vingui Le Bon i m’ho expliqui, perquè ja em perdo amb tants aforismes que va fer l’home. Le Bon, deia: “Les voluntats dèbils es tradueixen en discursos; les fortes en actes. I aquí estem, aplaudint els discursos”, cosa que a mi no m’han fet mai i cosa que jo no he fet ni faré mai. Ahí queda eso…

Pilar Lahora

Article escrit en resposta a “Regne de la mediocritat” publicat a La Vanguardia, 30/06/2011. El podeu consultar aquí

Anuncis

2 comentaris

Filed under Uncategorized

2 responses to “Nosaltres, en el nostre regne

  1. El desgraciat del Manel Fuertes m’ha passat la mà per la cara com a programa més vist. És clar que RAC1 som líders. Això és com les eleccions, ningú mai perd.
    Ai, pobre de mi…. vull dir, ai classemitjana de mi… ehem, vaja. perdó.

  2. Com a programa més vist volia dir com a programa més escoltat. És com ser ric o pobre, tan li fot

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s