El luxe de ser català

Article en resposta a l’article homònim aparegut a La Vanguardia el 10 de gener de 2012

Ai amigues, enyorava la regularitat amb què aquest blog em permetia fer confessions (falta de regularitat que vaig haver de subsanar amb la meva històrica aparició al Convidat, com bé deuríeu haver endevinat). Així que, avui, m’he decidit: reprenc amb força la meva tasca. Ja la setmana passada vaig trencar el meu silenci, però només perquè la proximitat del dia de Reis m’entendria i no vaig poder-ho evitar, però és ara que poso fi a aquest hiat, que se m’ha fet tan llarg com, de ben segur, se us ha fet a vosaltres. És veritat que tot aquest temps que he estat allunyada m’ha servit per llegir i reflexionar molt, tal com li vaig explicar a l’Albert Om que feia sempre a primera hora del matí (en Francesc Pujols, precisament, no l’he llegit, però, i què? Ningú es pot molestar perquè descontextualitzi una sentència tan ben trobada, si ho faig amb tanta gràcia, no? Puristes…), així que espero que aquesta temporada sigui fructífera en pensaments i idees fèrtils…

Però anem al tema. La qüestió, amigues, és que Catalunya pateix una pressió fiscal que només superen dos països al món: Suècia i Aruba, que només té 106.000 habitants, que hi cabrien al Camp Nou*. A veure, que aquestes dades segurament no siguin del tot exacte m’és una mica igual, perquè, com ja li vaig dir a l’Albert, no cal sempre ser tan seriosos! La qüestió, amigues, és que molts de nosaltres comencem a no poder-nos permetre, això de ser catalans (jo, per exemple, no ho digueu a ningú, però estic començant a mirar com ho té el Conde per ingressar-me directament la nòmina a Suïssa; allà, es veu que l’IRPF no està malament). I jo no ho dic per mi, ho dic pel país.

I la culpa del setge que els catalans vivim és, per aquest ordre, del tripartit (mentre amb una mà dilapidaven, amb l’altra ens estrenyien més fort), el PSOE i el PP. Així, l’Artús ja pot cavalcar per Anglaterra, heroic i brillant, i explicar que nosaltres ja fem els deures si, mentrestant, els bàrbars espanyols i sociates ens xuclen la sang i ens extorsionen. Què podem fer nosaltres, els catalans, els que fem les coses bé, vull dir? Pel que fa a mi, em quedaré aquí, denunciant la injustícia, acusant els culpables i evitant que ningú pensi que la responsabilitat també taca administracions (no tripartites) i la societat civil catalana, i allunyant la idea que, si tan cert és el que clamem, potser ja seria hora que ens hi posessin. No, amigues, no cal precipitar-se, l’Artús sabrà quan ha arribat el moment. Mentrestant convé que estiguem al seu costat. Perquè, fent-ho, sí que podem sentir que, ser catalans, és un luxe.

 

* no ho feu sempre, això de calcular grans nombres de persones en camps-nous? Jo hi gaudeixo molt. Per exemple, quants camps-nous podríem omplir amb tots els palestins?

Anuncis

2 comentaris

Filed under Uncategorized

2 responses to “El luxe de ser català

  1. “Quants camps-nous podríem omplir amb tots els palestins?” Qué fort! Qué autèntic.

    Tornes amb tota la força. Força Lahora. Mai ningú no et podrà tòrcer.

  2. Pilar Lahora

    el que faltava a la festa. Bentornat Candide!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s