Presidenta Lahora

Complement a l’article La España limpia, publicat a LV el 28/01/2012.

Heu llegit l’article que he escrit avui a La Vanguardia? Està bé, no? Exposo amb fortes dosis de sarcasme la meva indignació davant el veredicte del judici contra Francisco Camps. Em cago en els peperos i tota la crosta politicoeconòmica fatxa, fatxenda i corrupte tan típica del llevant espanyol i les seves estivacions marbellesques. També faig una enginyosa diferència entre el judici legal, que ha guanyat, i el judici moral, que ha perdut.

Ja sabeu que aquest blog és per mi un espai de llibertat, un territori on deixo de banda “l’agressiva professional” i em converteixo en mare, dona i, sobretot, persona. Deixeu-me doncs que us exposi una sèrie de reflexions que em van venir al cap mentre escrivia aquest article.

Tots recordareu – i qui no ho faci és perquè és un ignorant i un botifler – un dels episodis més brillant de la meva carrera i de la història de la política catalana en general: la fundació, juntament amb l’entranyable Àngel Colom i Colom (“sis ales”, hehe), del PI, el Partit per la Independència. Alguns titllaran el fet que no aconseguíssim representació parlamentària de fracàs; d’altres pensem que en una societat democràticament madura això mai no hagués estat possible. Però bé, no en parlem més, ja és aigua passada, a lo hecho pecho i qui dia passa any empeny. No fem llenya de l’arbre caigut. Parlant de caigut, creieu que els pares de l’Àngel Colom són germans, o cosins?

El fet que aquesta etapa no em resulti gens dolorosa de recordar i que ja hagi passat pàgina completament, no m’impedeix fer una mica d’història ficció. Us imagineu que el PI hagués aconseguit majoria absoluta al Parlament de Catalunya? Us imagineu que, contra tot pronòstic, la gent hagués votat en massa pel meu partit? “Presidenta Lahora”, titularien els diaris. Canvi històric: una dona independentista presideix el Govern. Se’m fa un nus al coll cada cop que m’ho imagino. Quant poder, quantes responsabilitats, quants amics, quants favors, quantes influències, quants ajudants, servidors, llepaculs… Qui té por de res amb tal acumulació de poders? “Signi aquí senyora Lahora i la nostra constructora li ho agrairà com Déu mana”. “Aquesta bossa Vuitton? Per vostè res, senyora Lahora”. “Que haces este fin de semana, Pilar? He organizado una pequeña reunión de amigos en el yate.” “Suïssa o les Illes Caiman, senyora Lahora?” Ai, amigues, quants cops he tancat els ulls i he imaginat totes aquestes converses, totes aquestes situacions. Gent engominada, restaurants de luxe, converses en veu baixa per por de ser escoltats. L’adrenalina de la clandestinitat, d’allò prohibit, sentir-se jove a cada factura falsa, a cada sobre rebut… Sort que només són imaginacions meves i que el fracàs estrepitós del PI em va permetre seguir refugiada en la meva moral victimista de ferro.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s