Sí, Günter, parlo de tu

Article escrit en resposta a “Carta a González Faus“, publicat a La Vanguardia el 08/04/2012.

Un amigo a otro:

– El otro día vi

a una chica que estaba

com un dios.

 

– Entonces no estaba.

 

Hay quien reniega de

la palabra misma.

 

Guillem Caballero, Dios si te escribo en mayúsculas es porque estás a principio de frase.

 

Ai amigues, ja ha passat la Setmana Santa. La SS, com li diuen alguns joves inconscients – vull creure – que no saben el mal que Himmler i els seus van fer en eternes nits dels vidres trencats. Penitències inclements de la població més vulnerable i perseguida des dels inicis dels temps i fins al darrer dia, capitanejats per intel·lectuals de ploma afilada i intencions assassines. Günter, es geht doch um Sie

El misteri de Déu, com l’anomeneu els cristians, no és per mi més que el misteri de l’amor. L’única existència dogmàtica a les nostres vides, inexplicable i inescrutable, gairebé tan irrenunciable com la llibertat que ens intenten retallar els anarquistes italians i l’esquerra més desorientada. Un misteri que pot portar als homes a fer el millor i el pitjor. Quantes bones dones i bons homes actuant en nom de Déu, quantes guerres i persecucions en el seu mateix nom. Quants bisbes d’Alcalà llençant odi impunement i quants capellans de poble consolant vídues desesperades…

El pobre Déu no en té la culpa de tenir un germà macarra. Passa a les millors famílies. Li va passar a en Guerra (que no era de les millors famílies però bueno), li ha passat al germà de l’Urdangarín, i li ha passat a Déu amb Alá, culpable de tota agressió antisemita i repressora contra la dona. I jo no tinc res contra l’Islam, ja ho sabeu. Només contra els radicals. Us n’adoneu? Els radicals, els violents, els bàrbars. Tot quadra.

Comença un nou trimestre. Un trimestre en què l’Artur farà el què s’ha de fer, en Juliana seguirà teoritzant sobre els anarquistes i jo seguiré, per molt que a alguns els pesi, alçant la veu de la llibertat.

Que tingueu un fantàstic dilluns de Pasqua.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Barbàrie a Torà i a enlloc més

Article escrit en resposta a “Barbàrie en Torà” publicat avui a LV

Amigues,

Ja sabeu de la meva sensibilitat pels animals. Ja sabeu que a Cadaqués cada matí degusto una mortadela de tofu i un xoriç d’humus perquè no puc tolerar el maltracte animal. A Torà es va perpetrar un acte absolutament reprobable, un acte covard i sanguinari (i això, que quedi clar, està dit sense cap tipus d’ironia) i per això tinc el deure moral de denunciar-ho .

He hagut d’esperar uns dies a parlar d’això per fer lloc a la meva atapeïda llista de temes importantíssims a tractar. No podia parlar-ne abans perquè havia de parlar de com les retallades estan afectant a la major part de la població, havia de parlar dels centenars de families que, dramàticament, es veuen al carrer desnonades per un banc sense escrúpuls que només vol fer negoci, havia de parlar de com el poder polític es plega davant els interessos dels mercats financers afavorint a molts pocs i perjudicant a la immensa majoria, havia de parlar de tota la gentada que hi ha a l’atur i que no té ingressos ni per comprar el pa, havia de parlar de com les polítiques d’austeritat perpetrades pel senyor Mas i el gallec tranquil sota la batuta alemana estan empobrint a tota la classe mitja i està portant a que 1 de cada 4 catalans estigui abraçant el llindar de la pobresa, havia de parlar de totes les estafes que els bancs han fet als seus clients en la col·locació de productes financers fraudulents, havia de parlar de com la nova reforma laboral desequilibra les relacions de poder entre treballador i empresari afavorint brutalment a l’empresari i que segresta molts drets adquirits pels treballadors.

Però…un moment! Mai parlo de tots aquests temes! Això no és important ni té greus conseqüències per a la justicia social i per a la qualitat de vida de tots i totes les catalanes! I encara diria més, el president Mas no en parla de tot això! Per què ho hauria de fer jo?

De fet, el que m’ocupava era estar parlant i vomitant sobre els socialistes i els salafistes. Parlar de l’excel·lentíssim govern que ens guia cap a una transició nacional pacient,  serena i madura.

Però avui, a les portes dels festius de Setmana Santa he aconseguit trobar un forat i, amigues, era còsmic i de rebut parlar d’aquest assumpte de Torà. Aprofito aquests dies on en Màrius i en Basté estant de vancaces i per tant no cal que parli de les “patums” de la nostra societat, del que realment importa.

I tinc la sort que al grup Godó em permeten tenir dies lliures i de llibertat. La mateixa llibertat que la Mayol dóna als okupes, violents, radicals, anti-sistema i anti-Puig.

Pilar.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Passa el que passa

Ho voleu saber? Voleu saber qui són els responsables de les destrosses de la mani del 29-M? Qui dimonis hi ha darrera? Doncs és ben clar: els de sempre. Els pijiprogres que creuen que el Roto és La Veritat i que llegeixen els articles del Ramoneda en veu alta perquè sí-sí, el món és així (i després els retallen). Ells són els culpables de la batalla campal de l’altre dia. Perquè ells -els polítics de l’esquerra antisistema de cotxe oficial-  són els referents ideològics d’aquests salvatges impunes. I si el món parla malament de nosaltres, si Adelson comença a entendre que no som qui diem ser, si Mishima fa discos sobre la ficció de l’amor, si ens passa el que ens passa és a causa de la irresponsabilitat amb què han actuat els líders de l’esquerra d’aquest país. I ara que sembla que l’article 577 (i si no és aquest ha de ser algun cinc-cents) posarà tothom al seu lloc, ara, ara és el moment de preguntar-nos si tots aquests “del bon rotllet antisistema” que són el cap dels violents antidemòcrates no haurien de ser condemnats com el que són: culpables ideològics.

Podria fer una llista de totes les barbaritats que la Mayol i companyia han dit i defensat en favor d’una societat violenta, agressiva i sense ordre. Però ara no és hora de recordar el passat vergonyós. Avui tenim un cos policial que posa ordre, avui els violents no tenen el mateix tracte que els demòcrates, avui els pro-palestins no escriuen les cròniques de TV-3, avui la democràcia és sinònim de llibertat, avui La Vanguardia és líder i, sobretot, avui sóc a Cadaquès i tinc un llit nou.

Article en resposta a “Los culpables ideológicos” publicat avui a LV

2 comentaris

Filed under Uncategorized

El lumbreras del Mari Chalao

Article escrit en resposta a “El adosado intelectual“, publicat a La Vanguardia el 25/03/2012

Éramos pocos y pario la burra (o la abuela, com diu algú). Ara es despenja el germà de l’ex de la filla de l’ex segon de Franco (hauré aconseguit despitar prou al Conde amb aquesta definició??) a dir-nos que a Catalunya reforcem les identitats i això arruina a Espanya. La intel·ligència còsmica del germà papanates no admet dubte. Són senzillament una casta superior. I no parlo dels monarques, que la mateixa Constitució i les monedes d’un euro ja s’encarreguen a recordar-nos que són diferents, si no dels seus afegitons, germans i cunyats que s’apunten al carro de xupar sang reial. Perquè, clar, aquest Alvarito de Marichalar se’l coneix perquè supura neurones i és doctor per la universitat de…

Ai, amigues, quin riure. M’ho passo tan bé fent aquets articles. És un petit homenatge que em faig. Agafo un personatge que tothom més o menys desprecïi, i m’hi acarnisso sense pietat. Tothom l’ha jutjat i re-jutjat i llavors apareixo jo per fer-li l’estocada final. Heu llegit quina lírica: “suda inteligencia por los sobacos, “un cerebro privilegiado”, … Em pixooo!

I a més, he aconseguit colar una crítica als anti-semites i citar a Goethe. Brillant! Això no pot ser més que l’inci d’un dia rodó. Aneu fent lloc a la platja que me’n vaig a fer el primer top-less de l’any a Cadaqués. Fins dimarts!

1 comentari

Filed under Uncategorized

SOS Catalunya

Article escrit en resposta a “SOS Agrupació Mútua” publicat a LV el 22.03.2012

Amigues,

Catalunya està a punt de perdre una de les seves principals empreses i un puntal en el món assegurador: Agrupació Mútua.

Abans no passava res perquè se l’havia de quedar una altre empresa catalana i quan es tracta d’un trasvàs de capitals entre burgesos catalans no hi ha problema. Tot queda a casa i tots seguirem notant el benestar que això suposa pel dia a dia dels nostres conciutadans. Però ara resulta que s’ho vol quedar una asseguradora francesa disfrassada del RACC i això és la fi de Catalunya. Què farem sense Agrupació Mútua, puntal del benestar dels catalans? És un autèntic drama nacional, Agrupació Mútua era el pilar sobre el que aguantavem el país. Com trobarem a faltar tots els beneficis que rebem la població de tenir una burgesia forta i que miri pels interessos del país i dels seus ciutadans. Quina sort tenir una burgesia que reparteix la seva riquesa entre tota la població catalana.

I ara, serà tot dels “franxutes” i el país anirà molt pitjor que ara. Però molt pitjor, eh? I evidentment tota la culpa és d’Espanya, que no defensa els interessos del capital català. Què passaria si fos Agrupación Mutua? Quina agressió nacional!

És que d’aquesta manera, com volen que puguem estar còmodes a Espanya, desig de tots els catalans moderats, madurs i intel·ligents? No ens podem sentir còmodes amb un govern espanyol que no vetlla pels interessos de la nostra burgesia, garant de la nostra qualitat de vida (sobretot la d’en Màrius Carol) i llavors, és clar, ens veiem obligats a empendre accions que ens fan mal però que no tenim més remei que fer. Després de pactar un finançament de merda del nou estatut ara fa pocs anys per aconseguir el govern de la Generalitat (que Montilla ens va usurpar a CIU i als del PSOE), ara hem d’amenaçar que farem una consulta no vinculant sobre si hem de millorar el nostre finançament. És que som uns radicals!

Pilar

1 comentari

Filed under Uncategorized

Descansi en pau

Article escrit en resposta a “La muerte del padre” publicat avui a LV.

 

Avui, amigues, simplement em vull sumar a les mostres de condol cap al President i tot el seu entorn.

El meu sentit pèsam a tota la familia Mas i Barnet i als seus amics.

 

Pilar.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Professors….

Per què els alumnes són cada dia pitjors? Per què un 22% dels alumnes de primària arriben a la secundària sense entendre què llegeixen? Home, la resposta és ben senzilla: la cultura de l’esforç. A mi no me n’ha calgut gaire  per arribar a aquesta conclusió; l’esforç fa molt temps que no forma part d’un dels pilars de la nostra societat. Ai, he dit pilars….pilars Pilar, pilars! Em deia el meu pare abans d’anar a dormir… Ell sí que en sabia d’esforç. Això de la cultura de l’esforç és com Espanya, raó de la crisi econòmica, l’oblit de Ventura Pons, el fracàs de l’educació i… Teresa Pàmies. I si no t’ho creus mira mira…

Negar la cultura de l’esforç ha creat tot un exèrcit d’alumnes mediocres. Els bons no han arribat on haurien pogut i els dolents s’hi han conformat i aquí els tenim. És així o no és així? Quantes coses hauríeu pogut fer i no heu fet perquè no us han pressionat suficient? I el professors què diríeu? S’esforcen o no? Els hem pressionat gaire? Ara diuen que els exigiran un sis a llengua o no podran ser professors. I jo que sóc llicenciada en hispàniques i filologia catalana no cal que us digui que en penso, oi? Tinc algun doctorat, però sabeu per què no he fet carrera acadèmica? Perquè a la universitat tampoc s’hi esforcen prou. A La Vanguardia, aquí sí. Vés qui ho diria, oi?

Escriure un article d’educació sense citar Islàndia és com…com.. com una tertúlia sense Maruenda: una merda. Quines ganes que arribi dilluns i en Maruenda em miri l’escot. Professors….quina xusma.

Article en resposta a “Seis en lengua” publicat avui a LV

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized