Com dissenyar un article: procés creatiu

Article escrit en resposta a “Goebbels con internet” publicat a LV el 02.02.2012

Dijous, islam. Nenes, ja fa massa dies que parlo de coses d’actualitat que en el fons no m’interessen i per tant avui torno a un dels meus cavalls de batalla.
Com ja sabeu, últimament tinc por, força por i veig amenaces molt serioses a la nostra estimada llibertat a tot arreu menys al grup Godó. Les veig a Salt, les veig a Spainair, les veig al gras immoral de Megaupload,…

Però l’altre dia, anant amb cotxe des de Cadaqués cap a Badalona, em va assaltar una altre por molt grossa. Va ser quan vaig entendre que el chiisme més radical estava buscant instaurar-se en la ja adobada terra dels autoanomenats bolivarians. I es clar, no podem oblidar que l’islamisme i el bolivarianisme odien la llibertat amb totes les seves forces. Aquella llibertat que gràcies a figures com Manuel Fraga tenim al nostre país.

I com que tot just estava a l’alçada de Figueres i encara tenia força temps vaig començar a pensar l’estratègia per escriure un article en aquest sentit. I avui, amigues, com que se que els que em llegiu i em seguiu sou de confiança, compreu La Vanguardia, mireu 8tv  i teniu una foto del Conde a la porta de la nevera, us ho explicaré:

Pas nº1: Desprestigiar Internet

Desprestigiar Internet tant com sigui possible fent associacions d’idees esperpèntiques i imaginant escenaris macabres i delirants amb els noms que més por fan al ser anomenats. Vegis Goebbels o Stalin.
També deixarem clar que Internet és l’eina més poderosa que mai ha existit en ignorància, intolerància i opressió (això, amigues, és una clocada d’ulls als meus seguidors més acèrrims, que sou vosaltres. Només ells entenen perfectament que aquí, el dard va cap als indignats i el seu “passamuntanyisme” perpetu).

Pas nº2: Suavitzar-ho explicant l’altre cara de la moneda per evitar crítiques.

Per suavitzar-ho tímidament, anomenarem l’altre part, la que permet que Internet doni veu a tothom i pugui ser una eina democratitzadora, però poca cosa, no fos cas que em fallés tot el que ja tinc escrit.

Pas nº 3: Legitimització feta per acostar-nos al tema

Després de “dimonitzar” internet, de parlar de les campanyes de comunicació de Goebbels o de la Facebook Revolution, passo, com qui no vol la cosa i sense que es noti el canvi, al món de les televisions i ja vaig aterrant al tema que vull tractar: el chiisme més radical que amenaça tota la nostra llibertat.

Pas nº 4: “Despotricada” al cor de la idea.

Aquí ara ja em trobo en la meva salsa, en el meu hàbitat natural. Situo el tema: un canal de televisió que Ahmadineyad  s’ha inventat per adoctrinar als 500 milions d’hispanoparlants. Ara toca fer la “despotricada” habitual i ho ridiculitzaré amb la meva elegància habitual: “la Internacional tragicòmica”, “la deessa de la estupidesa”, “espantall ideològic”, “pseudorevolucions chavistes”, “aprenents de bruixot”, etc.

Pas nº5: El títol i la frase final.

La frase final de l’article és la més important, més del que la gent es pensa. En aquest cas en faré una que no entengui ningú. D’aquesta manera és més senzill fer que la gent cregui que tinc raó ja que no s’atreviran a criticar quelcom que no entenen i creuran que intel•lectualment estic varis esglaons per sobre.

Per últim el títol. Un títol ben cridaner que faci l’article tan irresistible que el lector no pugui evitar llegir-se’l.

 

I, amigues, article fet i islamisme criticat. Feina feta i, després de fer uns Nespressos a Badalona, cotxe i cap a 8tv!